El Temple del Gos: ALTA VESTAL, tanca els ulls, somia

Al Pol Ros el vam conèixer el dia que Alexandre Sánchez ens va presentar a la ràdio el seu The Escape, en el que en Pol tocava la bateria, el cas és que ja aquella vegada ens vam quedar amb la mosca darrera l'orella quan descobríem que aquest marrec que no arriba a la trentena és d'aquests músics tot terreny amb dos o fins i tot 3 projectes paral·lels. Això, a banda de ser un artista multidisciplinari que tant t'escriu una cançó, com et pinta un quadre o et munta una performance audiovisual. I sí, teníem pendent que el Pol vingués un dia d'aquests al Temple amb els Sloths (al tiempo), una excel·lent banda de la nostra corda en la línia de la ja coneguda escena psych barcelonina, però la sorpresa ha estat nostra quan se'ns ha presentat l'oportunitat de què vingui primer acompanyat del soci Gerard Cucó per presentar-nos el primer treball de la seva "altra banda", els Alta Vestal. Un duet, si senyor, un duet amb un A Birch Tree Crossed by An Electric Pole que enganxa i descol·loca per igual a l'oient en la primera escolta. Que què és Alta Vestal?, doncs de ciència certa no som capaços de desxifrar-ho, perquè es tracta d'una proposta que encara no sabem si juga a la lliga del rock progressiu, del jazz o de l'electrònica trip hop... o de totes tres. El que si sabem és que al darrere hi ha dos músics excel·lents que mimen fins al mínim detall el que fan. Amb unes atmosferes oníriques que van des dels Pink floyd de Syd Barrett o els Beatles més psicodèlics, al Mezzanine de Massive Attack, passant per sonoritats que naveguen des del jazz i el soul brasilers fins als Balcans. Ras i curt, una meravella d'àlbum... que no és música fàcil?, que requereix escoltes i assaborir-se a poc a poc?, és cert, però al Temple ens congratula que avui en dia i tal com està el pati hi hagi músics capaços d'anar tant per lliure i de posar-li tanta passió al que fan i amb tant de talent.