El Temple del Gos: El rock espanyol dels '60, molt més que yeyé

El poprock espanyol dels '60 sempre ha arrossegat cert estigma de guateque yeyé i de limitar-se a la castellanització dels grans èxits angloamericans, bandes de corbata i americana a l'estil dels Beatles més meanstream, amb produccions i arreglos ensucrats i que a més el franquisme pretenia condicionar i instrumentalitzar amb aquell chaubinisme cateto de "lo nuestro es lo mejor", i tot per la por que tenia la dictadura de que lo que vingués de fora influnciés massa a una joventut que encara veia lluny la fi del règim. Però el cert és que tot això és profundament injust perquè darrera els Mustang, Los Salvajes, Lone Star, Los Bravos o Los Canarios, el que hi ha es una escena de músics excel·lents que es van pelar el cul tocant a diari directes salvatges que firmarien els Who o els Animals. Que si, que Eva María de Fórmula V es "música chicle" i "canción de verano" però quan escoltes el primer riff i et ve al cap el Summertime Blues doncs és per algo, és perquè aquesta gent potser no sabien anglès, però tenien una orella molt fina. Al cap i a la fi no només a Espanya es feien aquesta mena de "plagis", perquè quan The Who versionen precisament aquest tema d'Eddie Cochran a més d'un li debia venir al cap el Bony Maronie de Larry Williams que després els mexicans Teen Tops i un any després els madrilenys Los Relámpagos converteixen en un Popotitos que ho va petar... tot quadra, ja ho veieu. Doncs bé, d'això va el Temple d'avui, i qui millor per parlar-ne que dos persones que estaven allà quan aquesta gent tocava a Gran de Gràcia o a la sala Tokyo, és a dir el Josep Ma Mañé i el seu cosí Jordi Ballestar, al seu torn progenitor del que escriu aquestes línies. Treieu-vos els prejudicis i pugeu el volum perquè és veritat que als '70 vindran monstres com Triana o Leño, però segurament no haguéssin existit sense aquesta generació que els precedeix i que són més bons i més durs del que us penseu.