Buh! Un relat d' Alfonso Morillas

La paraula fantasma té un viatge etimològic molt bonic que connecta la por als esperits amb la idea de la llum i la visió. El seu origen es troba en el grec antic i ens va arribar a través del llatí. L'origen grec: la llum i l'aparició Tot començar amb l'arrel indoeuropea bha- o bhan-, que significa "brillar" o "il·luminar". D'aquesta arrel en va néixer el verb grec phainein ("mostrar" o "fer veure") i, posteriorment, el verb phantazein, que significava "fer visible" o "presentar a la ment". D'aquest verb es va derivar el substantiu phántasma (φάντασμα), que s'utilitzava per descriure una "aparició", una "il·lusió òptica", un "somni" o un "espectre". En essència, un fantasma per als grecs era qualsevol cosa que es mostrava o apareixia de cop i volta davant dels ulls, com un reflex o una ombra. El pas pel llatí El llatí va adoptar la paraula grega gairebé tal qual: phantasma (amb el significat d'aparició, visió o espectre sobrenatural). Durant l'Edat Mitjana, el terme es va anar fixant cada vegada més per referir-se específicament a les ànimes dels morts que tornaven de l'inframón o del purgatori per manifestar-se davant dels vius. La paraula va entrar directament al català medieval des del llatí. Curiosament, comparteix la mateixa família de sang amb altres paraules que utilitzem cada dia i que tenen a veure amb coses que "es mostren a la ment" o "brillen": L'etimologia ens diu que un fantasma, lluny de ser només una criatura terrorífica amb un llençol, és literalment "una aparició" o "quelcom que es fa visible".